Els faidits, els defensors dels càtars

Servint-nos de la viquipèdia, us expliquem breument qui eren els faidits i la revolta que van protagonitzar en defensa dels càtars:

L'origen de la revolta dels faidits, o senyors desposeits dels seus bens, es remonta quan Simó de Montfort va prendre Carcassona, l’any 1209, essent Ramon Trencavell era un infant. El seu pare, capturat a traició, el van deixar morir en una garjola del seu castell, i la seva mare, que es va quedar tot sola, va pactar amb el vencedor. Havent crescut a l’exili, a l’altra banda dels Pirineus, Ramon feu de la venjança l’objectiu de la seva vida. Torna a Carcassona durant la revolta del 1224, per ser-ne novament expulsat per la nova Croada.

L’any 1240 reapareix i dirigeix la revolta dels faidit (“proscrits”) occitans, atacà Carcassona però només es va poder apoderar del burg extern a les muralles. Derrotat, es va refugiar a Perapertusa, i des d’aquí tornà a marxar cap el seu últim exili a terres catalanes, sense que se’n sabés res més.

Amb ell va desaparèixer la família dels Trencavell, escombrada de la història com gran part de l’aristocràcia occitana. Aquesta fou substituïda pels nobles del Nord, vinguts per quedar-s’hi.

La Cendroseta - contes en occità

Un còp i'aviá un òme qu'aviá tres filhas. La pus joina, coma era totjorn dins las cendres, l'apelavan la Cendroseta.

Son paire, dabans que partir per la fièira, ié diguèt : " - De qué volètz que vos pòrte ?" L'ainada demandèt una mantilha; la segonda, una bèla rauba; la tresena volguèt solament una nogueta. Sas sòrres ié venguèron: - Gromanda, vai t'amagar dins tas cendres; te valriá pas mai una mantilha o 'na bèla rauba, coma nautras, que ta nogueta ? " Mès ela ié responguèt . " - Aime mai ma nogueta, aime mai ma nogueta. " Quand lo paire tornèt de la fièira, las sonèt e ié diguèt: Venètz quèrre ce que m'avètz demandat. " Aladonc bailèt la mantilha a l'ainada, la rauba a la segonda, e la nogueta a la tresena. Las doas ainadas diguèron en d' aquesta . " - Aga, se t'èras facha portar quicòm de bèl, coma nautras, dimenge seriás la pus polida, tandís que te caudrà demorar dins tas cendres."

Ela ié responguèt: " - Siái contenta, siái contenta. " Lo dimenge s'abilhèron per la messa, e dabans partir ié diguèron tornar: S'èras pas estada tant manjaira, auriás demandat quicòm de bèl e non pas ta nogueta. Seriás venguda embé nautras, a lòga de gardar lo canton dau fuòc. " Mès ela, totjorn ié responguiá: - Siái contenta, siái contenta. " Tant lèu qu'agèron partit, acomencèt de dobrir sa nogueta. Aquís i'agèt bèl e pus bèl: abilhatges d'òr, bèl capèl, bèla mantilha e bèla rauba. Se'n vestiguèt e se n' anèt a la messa. Tot lo monde, de la veire, disiá : " - De qu'es aquela bèla dama ? " Sas sòrres mèmes la reconosquèron pas. Entre qu'agèron finit, sortiguèt la premièira e corriguèt a l'ostal. Se devestiguèt dabans que sas ainadas tornèsson, e s'entarrèt dins las cendres. Quand sas sòrres arribèron, ié diguèron - " - Ai! s'aviás vist la bèla dama qu'era a la messa! Persona l'a pas conoscuda! " Ela ié responguèt: " - Pas tant polida coma ieu, pas tant polida coma ieu." Alòr que ié diguèron Per Di, siás tant bela! " Quand l'ora de vèspres seguèt venguda, las doas ainadas s'abilhèron per i anar. En partiguent, diguèron a Cendroseta : " - S'èras polida coma nautras, te pendriam ben; mès te volèm pas, que siás tròp salla. " Tant lèu qu'agèron partit, ela s'abilhèt de pus bèl que per la messa e anèt a vèspres. Tot lo monde, de la veire, disiá : " - Enfin de qu'es aquela bèla dama, que degús la conosque pas ? " Entre qu'agèron finit vèspres, tornèt sortir la premièira e s'anèt desabilhar. Quand sas sòrres arribèron a l'ostal, l'atrobèron dins las cendres coma totjorn ié digueron qu'avián vist una dama encara pus bèla que la de la messa. Ela ié responguèt mai : " -Pas tant bèla coma ieu, pas tant bèla coma ieu! "

Ié vengueron: "- Oi, siás tant bèla, totjorn dins tas cendres! " Lo vèspre, après sopar, las doas ainadas s'apreparèron per lo bal, en ié diguent Vai te jaire, tu, qu'aquòs es una bona vida, dau fuòc au liech! ". Ela totjorn responguiá : -"Siái contenta! siái contenta ! " Entre que sas sòrres agèron partit, tornèt dobrir sa nogueta e ne'n sortiguèt una parura que s'èra pas jamai res vist de pus bèl. S'abilhèt e se'n anèt au bal. Quand ié dintrèt, tot lo monde diguèt " - De qu'es aquela bèla dama ? " Mès degús la conoissiá pas. Sa parura fasiá talament farfantèl, que los uòlhs ne'n tornejavan. Totes venián la cercar, mèmes lo filh dau rei, que i aprometèt de dançar emb ela tot lo temps. Quand seguèt mièja-nuòch e que lo bal agèt finit, per s'amagar de sas sòrres, se n'anèt talament vite que perdèt sa pantofleta en camin. Un còp a l'ostau, se desabilhèt e se cochèt. Sas sòrres, en arribant, ié parlèron mai de la bèla dama qu'avián vista au bal. Ela totjorn responguiá : " - Pas tant bèla coma ieu ! Pas tant bèla coma ieu! " ² Ié diguèron : " - Oi, parla; per lo lièch, siás bona ! "

Lo filh dau rei, coma se'ntornava a son castèl, atrobèt la pantofleta e volguèt assaupre de quau èra. Alòr que, lo dimenge après, se tenguèt a la pòrta de la glèisa, e diguèt qu'ensajariá aquesta pantofla a totas las filhas dau país, d'aquí tant qu'agesse trapat la que i anariá. L 'ensagèt ben en de fòrça, mès anèt pas a persona qu'a Cendroseta. Alòrs seguèt ela qu'esposèt e que faguèt reina.

Lo gal cantèt

E la sorneta finiguèt.

El Castell de Puivert

Puivert és un castell força diferent de la resta. Tots els altres, qui més qui menys, estan encimbellats sobre esperons, sobre autèntics nius d’àguiles, amb l’interrogant constant sobre la manera com es van arribar a bastir parets i voltes, com pujaren les grans pedres.

Puivert està edificat sobre un petit pujol amb pendents molt suaus. Tot el castell està bastant ben conservat, tot i els segles d’abandonament que ha hagut de patir fins que el romanticisme primer i el despertar cultural després, han fet que almenys s’hagi aturat el procés de descomposició.

S’entra per la façana oriental, amb dues torres als angles i una torre quadrada; serveix també de porta per accedir al pati, on podem contemplar les muralles i el seu cinturó de ronda. Al fons de tot, la gran torre quadrada, de quinze metres d’amplada i trenta d’alçada, imposant.

Cal veure la sala amb voltes ogivals.Seguint la mateixa carretera D-117 a uns 18 km passat el poble de Quillan trobarem l'indicació per pujar el darrer castell de la nostra ruta.

Història del castell

El castrum primitiu
La construcció dataria del segle XIII, però les primeres mencions de l'edifici es remunten a l'any 1170. Pertany llavors a la família de Congost i és el moment de la croada albigesa. Aquests senyors practicaven el catarisme i eren titllats d'heretges. Així, el novembre de 1210, el castell experimenta un setge d'alguns dies per part de l'exèrcit de Thomas Pons de Bruyère, tinent de Simó de Montfort. En predre, Puivert es fa una possessió dels Barons del Nord. El 1279, un esfondrament de la presa natural que agafa les aigües del llac al peu de l'indret provoca la destrucció d'una part de la ciutat de Mirapeis, situada a 30 quilòmetres al Nord, en l'Arièja.

El castell actual
A començaments del segle XIV, Thomas de Bruc, nét de Pons i la seva dona, Isabel de Melun, fan reconstruir el nou castell, a l'est del Castell Vell del qual els vestigis encara són visibles. L'escut d'armes d'Isabel de Melun, filla d'un gran camarlenc de França, va ser sempre instal·lat tanmateix a l'antic edifici. La reposició en forma de l'edifici li ha donat el caràcter simbòlic i pictòric que es pot observar.
La seva classificació com a Monument Històric data de 1907. El castell és privat i ha servit per a nombrosos rodatges (La Novena porta, El Poble migratori...) gràcies a la seva torre de l'homenatge molt ben conservada.

L'habitació dels músics
Al quart pis de la torrassa es troba la sala dels músics. Porta aquest nom ja que 8 escultures molt fines de músics amb els seus instruments s'hi representen. En efecte, sembla ser que la ciutat de Puivert acollí al segle XII una cèlebre trobada de trobadors. Els instruments visibles a la sala són la gaita, la flauta, el tamborí, el rabec, el llaüt, la guiterna, l'orgue portàtil, el salterió i la viela en arquet.Per ensenyar la tradició musical de l'època, la ciutat ha obert el Museu de Quercorb.

Montsegur: el castell, el Mite

COM ARRIBAR AL CASTELL DE MONTSEGUR?

Des de Carcassona fins a Montsegur, tot agafant la D-118 i vorejant l'Aude arribarem a Quillan, on després de desviar-nos per la D-117, ens trobarem al cap d'una estona, amb el més festiu dels castells, el de Puivert. Situat al peu de la carretera, la fortalesa era el lloc de reunió de trobadors i joglars.

Seguint els indicadors, no pararem fins a arribar al poble de Montsegur, amb les cases totes arrenglerades i les seus carrers estrets, situat al peu del Castell podem visitar el seu Museu Arqueològic, que ens permetrà apreciar la vida quotidiana dels Càtars.

La ruta culmina al lloc més emblemàtic i mític: el castell de Montsegur, encimbellat dalt d'una roca anomenada "pog" a 1207 metres d'alçada. Un camí bastant dur permet arribar fins a la punta del turó, on es troben les restes del castell.

On se'ns recorda que el dia 16 de març de 1244 varen morir cremats 255 "perfectes", per no adjurar de les seves creences. La nit abans de la rendició i del lliurament del castell, 4 càtars van escapar del setge amb el tresor espiritual i material càtar, que alguns identifiquen amb el Sant Grial, per això s’ha considerat Montsegur com un mite.
Un cop dalt, explorar el castell té possibilitats infinites, tots els racons, tots els espai, donar-hi la volta, entrar per tots els racons que veiem. Al vessant sud del castell (vist des de l'entrada per on s'arriba) hi trobem les ruïnes d'un poble càtar, curiòs perquè també està just al cim.

Descobrir sense pressa seria una de les millors consignes, ja que hem pujat, cal disfrutar-lo.

Des de dalt, podem gaudir d'una panoràmica extraordinària, que ens permet dominar en un dia, el País d'Olmes.