Montsegur i el catarisme

El puig de Montsegur probablement va estar habitat des de molt abans de l'arribada dels càtars. Però no és fortificat fins el 1204 per Ramon de Perella, senyor del lloc.

Després de la derrota de Muret el 1213, el bisbe càtar de Tolosa Gilabert de Castres, es refugia al castell, que es converteix en un lloc de refugi de les "bones persones". El 1241, a petició del rei de França, Lluís IX, el comte Ramon VII de Tolosa, emprèn el setge del castell que, probablement sense combat, finalitza en fracàs.

Essent propietat d'Esclarmunda de Foix, s'hi refugiaren alguns càtars que participaren el 1242 en la matança dels inquisidors a Avinyonet, encapçalats per Pere Roger de Mirepeis.

Al maig de 1243, el senescal de Carcassona, Hugues del Arcis, emprèn el definitiu setge del castell. Després de 10 mesos, i com a conseqüència de la traïció de muntanyesos de la regió, Ramon de Perella i Pere Roger de Mirepeis comencen la negociació que durà a la rendició del lloc. Els vencedors donen quinze dies de termini als vençuts per abandonar el castell. Podran optar entre l'abjuració de la seva fe i la foguera. Una pira gegantina consumí els cossos d'uns dos-cents màrtirs del pur amor crestian i de la defensa de la llibertat de la pàtria al Prat dels Cremats, sacrifici actualment commemorat per un monument als peus de la muntanya.

La llegenda assegura que els quinze dies de treva van permetre posar en lloc segur el famós tresor dels càtars, així com finalitzar la formació espiritual de les persones reunides dins les parets del castell. Les persones nobles, els soldats i els mercenaris de la guarnició van ser alliberats i requerits per la Inquisició, conforme als acords presos en el moment de la capitulació.

El castell passa a propietat de Guy de Lévis, antic company de Simó de Montfort, qui edifica una nova ciutadella de la que provenen les restes actuals.

CASTELL DE MONTSEGUR - part I

El Castell de Montsegur està situat al País de Foix (Occitània), actual departament francès de l'Arièja, al sud-oest de Carcassona (Occitània, França), en un turó de 1207 m d'alçada.
Les restes actuals són del castell de Montsegur aixecat al segle XIII per Guy de Lévis, després de la derrota dels càtars.

Montsegur és un castell ple de misteris des de que es convertí en fortalesa-santuari del catarisme.

Nombroses històries en el decurs dels segles el relacionen amb el tresor dels càtars, misteris espirituals, cultes solars... El que sí sembla estar comprovat és que el va construir l'Església càtara i va servir de refugi per als perseguits, i que es convertí en el darrer refugi dels càtars fins el 1244, any en què les forces armades del papa i la monarquia francesa van atacar el castell. Els seus enemics l'anomenaven la Sinagoga de Satanàs o el Vaticà de l'Heretgia.

El castell és visible des de lluny; la ciutadella domina tota la vall i és de difícil accés, fet que facilita la seva defensa. Només s'hi pot accedir a través d'un camí difícil, sinuós i estret, travessant boscos ombrívols.

La torre de l'homenatge, encara presenta la seva cisterna i la seva sala baixa, així com un arc fet servir com a últim instrument de defensa de la torre en cas de ser atacat el castell.

Actualment no existeix cap comunicació entre el castell i la torre de l'homenatge. En el moment del solstici d'estiu, quatre arcs deixen passar els primers raigs del sol, travessant de banda a banda la torre de l'homenatge.

La calandreta - escoles per a tothom

La Calandreta

És el nom que reben les escoles associatives (la primera es va crear a Pau, Bearn el 1979) dedicades a recuperar la llengua occitana. Aquest nom calandreta o calandra designa un ocell (calàndria) i també un aprenent, i s'ha pres com a símbol per a representar el nou adveniment de la cultura occitana.
La xarxa d'escoles ocupa gran part del país i se'n poden trobar a ciutats importants com ara Marsella, Tolosa o Llemotges. Actualment en són 39, dues de les quals són de secundària, i compten amb vora 2.000 alumnes, anomenats calandrons.
Aquestes escoles proposen un sistema educatiu públic i laic, amb el valor afegit que suposa l'ensenyament bilingüe. No formen part de l'Educació Nacional, el servei públic d'educació francès, però volen participar de la missió pública de l'educació i han obtingut un contracte d'associació amb el ministeri francès d'educació. A més les calandretes demanen també la implicació dels pares en el procés educatiu i permeten als infants encarar un futur on es troben amb les arrels del seu poble.
La funció de les escoles també és la d'una associació cultural que s'encarrega d'organitzar activitats i aplecs culturals. Actualment també s'ha posat en marxa una televisió a través d'internet.
La Calandreta forma, junt amb les escoles Diwan, la Bressola, les Seaska i les escoles ABCM, una confederació d'escoles bilingües a l'estat francès que són testimoni de la riquesa cultural d'un estat que es nega a reconèixer-la.
La xarxa Calandreta posseeix a més dos col·legis: Leon Còrdas (a Grabèls, País de Montpeller, creat el 1997) i el Collègi de Gasconha (a Pau, creat el 2005).



La Calandreta i la transmissió de la llengua

Les escoles Calandreta es mouen en un terreny molt mudadís i incert. Les definicions de les escoles sovint es fonamenten en certa ambigüitat. En teoria, són escoles d'immersió en occità, a la pràctica tanmateix moltes escoles es descriuen com a escoles bilingües. En molts àmbits és més important el mètode Freinet que no la transmissió de la llengua. El professorat o l'equip d'animació sovint no domina prou bé la llengua (quan arriben a conèixer-la). En algunes localitats, a més, la tria de l'escola per part dels pares molt poques vegades respon a un interès per la llengua occitana; fins i tot es pot arribar a la situació que hi hagi pares i mares d'alumnes molt refractaris a l'ús de l'occità. Així l'èxit de transmissió i de canvi d'imatge de la llengua per ara és molt modest i gairebé negligible excepte potser a Gascunya.