CASTELLS DE LA RUTA CÀTAR

Calant de Villafranca

2009-01-28T07:22:00.000-08:00

Castell de Puivert i l'amor cortès

2008-06-20T03:30:00.000-07:00

A l'edat mitjana es desenvolupa a l'interior dels castells una cultura de música, poesia i joc que esdevé especialment rica a Occitània. Si tenim en compte els testimonis que s'han pogut recuperar, aquell territori destacà, al segle XII, per un bon nombre de trobadors que, com en altres indrets, feien composicions poeticomusicals en què l'amor era, gairebé sempre, el tema central. La història, però, ha oblidat un bon nombre de poetesses occitanes d'aquell segle, que eren conegudes com a trobairitz, i que han deixat poesies amoroses —sovint dedicades als seus amants— que sorprenen pel seu realisme i les referències directes a l'amor carnal.

L'amor cortès i les trobairitz
Al segle XII s'escrivien tractats d'amor i els trobadors i les trobairitz cantaven l'amor cortès. L'amor cortès, nascut als castells occitans al segle XII, expressa una relació totalment nova entre l'home i la dona. En contrast amb l'ambient brutal de les guerres feudals neix un entorn cultural de música, poesia i jocs que s'havia anat forjant a l'interior dels castells per influència de les dones. Es van suavitzar els costums sexuals de manera que l'home va admetre la possibilitat d'un interval entre el desig i la satisfacció, interval en què s'inclou el plaer dels sentiments, és a dir, l'amor cortès.

L'amor cortès neix en un ambient aristocràtic i va lligat a una mentalitat de classe. La majoria de trobadors eren membres de la noblesa, així com les dames i cavallers a qui canten. De totes maneres, per mimetisme, altres grups socials van tendir a imitar els costums de la classe dominant. La dona cantada i estimada pel poeta cortès és una dona noble, casada amb un senyor noble. El fet, però, que sigui casada no atura l'amant i per això l'amor cortès és normalment un amor adúlter sota aparença d'amor platònic.
Les trobairitz, per la seva banda, també canten als cavallers i trobadors, no pas als seus marits.

L'amor no era molt freqüent entre els matrimonis nobles ja que els casaments es feien per interessos polítics o militars de les dues famílies. Els sentiments no comptaven en les unions feudals, de manera que sovint l'amor s'expressava fora del matrimoni. L'amor cortès ha de ser gratuït i lliure, i aquestes condicions no es donaven normalment en el matrimoni noble, per tant l'amor veritable no podia existir sinó fora de les normes socials. Si la parella accepta aquest amor neix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit. L'amor, doncs, és perillós. Es creen entre els amants uns vincles semblants als feudals. Ella és la senyora i l'amant es declara el seu vassall.

El joc de l'amor cortès entra en l'ideal cavalleresc de manera que el cavaller tria la seva dama, que no és la seva dona, porta un objecte que ella li ha donat i lluita per ella per tal d'obtenir una paraula o un gest de reconeixement. Les trobairitz, que eren mullers i filles de nobles, escrivien poemes directes i sensuals, que valoraven de l'amic sobretot la fidelitat.

Eloi Biosca, Marta Sancho i Teresa Vinyoles, Viure en un castell de la frontera: passeig virtual pels segles XI i XII (Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000)

cançons

2008-04-22T14:36:00.000-07:00

Joan Petit era un camperol que, en 1643, en el sud del Massif Central, en Villefranche de Rouergue, va dirigir la rebel·lia camperola en contra del rei Luís XIV.
Quan el van agafar, va ser condemnat al suplici de la roda. I la cançó diu que quan li van trencar el dit, ballava amb el seu dit, etc…

JOAN PETIT

Joan Petit que dança (2 còps)
Per lo rei de França (2 còps)
Amb lo pè, pè, pè
Amb lo dit, dit, dit
Per aquel dançava Joan Petit*.
(*autra version "Atal dança Joan Petit")

Joan Petit que dança (2 còps)
Per lo rei de França (2 còps)
Amb lo pè, pè, pè
Amb la camba, camba, camba
Amb lo dit, dit, dit…

Joan Petit que dança (2 còps)
Per lo rei de França (2 còps)
Amb lo pè
Amb la camba
Amb la cuèissa
Amb lo dit…

…Amb lo cuol…

…Amb lo ventre, amb lo pitre, amb l'esquina,
amb lo braç, amb lo coide, amb la man, amb
lo còl, amb las gautas, amb la boca, amb lo
nas, amb los uèlhs, amb lo cap…

la voleu escoltar: http://www.mamalisa.com/mp3/joanpeti.mp3

LES PETJADES DELS CÀTARS

2008-03-25T16:48:00.000-07:00

Relat d'una experiència

per Pili Inostroza i Toni Coll

Quan visitem indrets que toquen de prop episodis de la nostra Història, experimentem un plaer especial perquè d’alguna manera ens hi sentim quelcom identificats. A principis d’estiu visitàvem el Parc Natural del Cadí-Moixeró seguint l’itinerari Cavalls del Vent, que en quatre o cinc dies permet recórrer unes muntanyes espectaculars curulles de vegetació i poc massificades.
Aquest circuit relliga vuit dels principals refugis de la zona mitjançant diversos camins, senders i corriols. En alguns sectors aprofita part de senders centenaris que gaudeixen d´Història pròpia. Com el cas del GR-107, que va de les rodalies de Berga a Montsegur passant per la vila medieval de Bagà, un sender utilitzat pels Càtars o Bons Homes quan fugien de les terres Occitanes i Tolosanes perseguits per la Croada i l’Inquisició que el Pontífex esperonava.
En acabar els cinc dies d’excursió una sosegada visita per l’estratègica vila de Bagà ens mostrà el seu admirable nucli antic, model d’urbanisme medieval, presidit pel castell-palau dels senyors de Pinós, una de les baronies més poderoses d’aquella època. Avui en dia aquest palau ha esdevingut Centre Medieval i Centre d’Interpretació del Catarisme. Els mitjans, la didàctica, i el marc confereixen al visitant uns coneixements essencials.
Desprès d’haver viscut aquestes experiències ens sentíem motivats per continuar endinsant-nos en aquell món pretèrit que ja el notàvem com una mica nostre, certament teníem la convicció que un viatge al país dels Càtars complementaria els coneixements adquirits i milloraria la forma d’entendre la vida d’aquells Bons Homes.

A finals d’estiu encetàvem el viatge visitant el poble mediterrà de Port la Nouvelle, situat uns Kms. al Nord de Perpinyà. En aquesta vila marinera té l’origen el GR-36 o Sentier Cathare, que amb una dotzena d’etapes recorre les Corberes, s’endinsa en l’Ariètge, passa per Montsegur i fineix a Foix. L’itinerari segueix de prop un reguitzell de castells i fortificacions que són apassionants de conèixer:
El castell d’Aguilar dominant inacabables camps de conreu de vinya. El castell de Vilaroja-Termenès quasi fusionat amb les cases del poble que s’han anat aferrant al seu voltant ens recorda que en aquell lloc va ésser cremat l’últim perfecte Càtar. Les runes del castell de Termes situat entre la terra i el cel mostren les nombroses escomeses que va patir. La fortalesa de Queribús deixa un regust entranyable. L’immens fortificació de Perapertusa, que significa pedra oberta, evidencia el que eren capaços de fer aquells homes. El castell de Puillorenç, encinglerat i pràcticament inexpugnable. El castell de Puiverd quasi a peu pla ens revela que en el seu interior s’hi conreava la música medieval, la poesia trobadoresca i en definitiva era un focus de la cultura de l’època. Montsegur, la mítica fortalesa Càtara, últim refugi i als seus peus el camp dels Cremats on foren immolats més de dos-cents perfectes. I per últim les restes de Rocafixada tot esmicolat ens mostra el poder i la força que els va destruir.

Tal com apuntàvem Montsegur es també el punt d’unió amb el GR-107, i recórrer aquest sender es un dels objectius que ens hem fixat pel proper estiu, els interessats en fer aquesta excursió si voleu contactar amb nosaltres seguirem les petjades dels Càtars tots plegats.

Nota: La actualització del GR-107 Camí dels Bons Homes – Editorial Altair surt al mercat el proper dia 20 de novembre de 2003.

castells occitans i pel·licules de hollywood

2008-03-17T12:53:00.000-07:00

Ahir (16/03/08) a TV3, passaven la tarda de cine, la pel·lícula "LA NOVENA PORTA" de Roman Polansky, protagonitzada per Jhonny Deep.

En aquesta pel·lícula, surten diversos espais d'Occitània, carrerons de Carcassone, i on el castell de Puivert pren un paper protagonista dins la trama.

Aquesta fotografia apareix en forma de postal durant el transcurs del film.

Ja teniu un altre motiu per visitar Occitània.

Un llibre sobre els càtars

2008-03-03T10:29:00.000-08:00

Les valencianes Neus Varela i Mª Angeles Tudó, han escrit un llibre que tracta sobre la persecució que van patir els càtars per part del papat. Las hogueras de Diós, té format de novel·la de ficció exposa com van anar tots aquells fets històrics que van culminar amb el setge a Monstegur i la crema a la foguera de més de 200 persones que defensaven el castell.

Quan l'acabem de llegir us donarem la nostra opinió. De moment si voleu podeu comprar-lo a través d'internet: http://www.lashoguerasdedios.com/

Els faidits, els defensors dels càtars

2008-02-16T03:34:00.000-08:00

Servint-nos de la viquipèdia, us expliquem breument qui eren els faidits i la revolta que van protagonitzar en defensa dels càtars:

L'origen de la revolta dels faidits, o senyors desposeits dels seus bens, es remonta quan Simó de Montfort va prendre Carcassona, l’any 1209, essent Ramon Trencavell era un infant. El seu pare, capturat a traició, el van deixar morir en una garjola del seu castell, i la seva mare, que es va quedar tot sola, va pactar amb el vencedor. Havent crescut a l’exili, a l’altra banda dels Pirineus, Ramon feu de la venjança l’objectiu de la seva vida. Torna a Carcassona durant la revolta del 1224, per ser-ne novament expulsat per la nova Croada.

L’any 1240 reapareix i dirigeix la revolta dels faidit (“proscrits”) occitans, atacà Carcassona però només es va poder apoderar del burg extern a les muralles. Derrotat, es va refugiar a Perapertusa, i des d’aquí tornà a marxar cap el seu últim exili a terres catalanes, sense que se’n sabés res més.

Amb ell va desaparèixer la família dels Trencavell, escombrada de la història com gran part de l’aristocràcia occitana. Aquesta fou substituïda pels nobles del Nord, vinguts per quedar-s’hi.

La Cendroseta - contes en occità

2008-02-08T12:57:00.001-08:00

Un còp i'aviá un òme qu'aviá tres filhas. La pus joina, coma era totjorn dins las cendres, l'apelavan la Cendroseta.

Son paire, dabans que partir per la fièira, ié diguèt : " - De qué volètz que vos pòrte ?" L'ainada demandèt una mantilha; la segonda, una bèla rauba; la tresena volguèt solament una nogueta. Sas sòrres ié venguèron: - Gromanda, vai t'amagar dins tas cendres; te valriá pas mai una mantilha o 'na bèla rauba, coma nautras, que ta nogueta ? " Mès ela ié responguèt . " - Aime mai ma nogueta, aime mai ma nogueta. " Quand lo paire tornèt de la fièira, las sonèt e ié diguèt: Venètz quèrre ce que m'avètz demandat. " Aladonc bailèt la mantilha a l'ainada, la rauba a la segonda, e la nogueta a la tresena. Las doas ainadas diguèron en d' aquesta . " - Aga, se t'èras facha portar quicòm de bèl, coma nautras, dimenge seriás la pus polida, tandís que te caudrà demorar dins tas cendres."

Ela ié responguèt: " - Siái contenta, siái contenta. " Lo dimenge s'abilhèron per la messa, e dabans partir ié diguèron tornar: S'èras pas estada tant manjaira, auriás demandat quicòm de bèl e non pas ta nogueta. Seriás venguda embé nautras, a lòga de gardar lo canton dau fuòc. " Mès ela, totjorn ié responguiá: - Siái contenta, siái contenta. " Tant lèu qu'agèron partit, acomencèt de dobrir sa nogueta. Aquís i'agèt bèl e pus bèl: abilhatges d'òr, bèl capèl, bèla mantilha e bèla rauba. Se'n vestiguèt e se n' anèt a la messa. Tot lo monde, de la veire, disiá : " - De qu'es aquela bèla dama ? " Sas sòrres mèmes la reconosquèron pas. Entre qu'agèron finit, sortiguèt la premièira e corriguèt a l'ostal. Se devestiguèt dabans que sas ainadas tornèsson, e s'entarrèt dins las cendres. Quand sas sòrres arribèron, ié diguèron - " - Ai! s'aviás vist la bèla dama qu'era a la messa! Persona l'a pas conoscuda! " Ela ié responguèt: " - Pas tant polida coma ieu, pas tant polida coma ieu." Alòr que ié diguèron Per Di, siás tant bela! " Quand l'ora de vèspres seguèt venguda, las doas ainadas s'abilhèron per i anar. En partiguent, diguèron a Cendroseta : " - S'èras polida coma nautras, te pendriam ben; mès te volèm pas, que siás tròp salla. " Tant lèu qu'agèron partit, ela s'abilhèt de pus bèl que per la messa e anèt a vèspres. Tot lo monde, de la veire, disiá : " - Enfin de qu'es aquela bèla dama, que degús la conosque pas ? " Entre qu'agèron finit vèspres, tornèt sortir la premièira e s'anèt desabilhar. Quand sas sòrres arribèron a l'ostal, l'atrobèron dins las cendres coma totjorn ié digueron qu'avián vist una dama encara pus bèla que la de la messa. Ela ié responguèt mai : " -Pas tant bèla coma ieu, pas tant bèla coma ieu! "

Ié vengueron: "- Oi, siás tant bèla, totjorn dins tas cendres! " Lo vèspre, après sopar, las doas ainadas s'apreparèron per lo bal, en ié diguent Vai te jaire, tu, qu'aquòs es una bona vida, dau fuòc au liech! ". Ela totjorn responguiá : -"Siái contenta! siái contenta ! " Entre que sas sòrres agèron partit, tornèt dobrir sa nogueta e ne'n sortiguèt una parura que s'èra pas jamai res vist de pus bèl. S'abilhèt e se'n anèt au bal. Quand ié dintrèt, tot lo monde diguèt " - De qu'es aquela bèla dama ? " Mès degús la conoissiá pas. Sa parura fasiá talament farfantèl, que los uòlhs ne'n tornejavan. Totes venián la cercar, mèmes lo filh dau rei, que i aprometèt de dançar emb ela tot lo temps. Quand seguèt mièja-nuòch e que lo bal agèt finit, per s'amagar de sas sòrres, se n'anèt talament vite que perdèt sa pantofleta en camin. Un còp a l'ostau, se desabilhèt e se cochèt. Sas sòrres, en arribant, ié parlèron mai de la bèla dama qu'avián vista au bal. Ela totjorn responguiá : " - Pas tant bèla coma ieu ! Pas tant bèla coma ieu! " ² Ié diguèron : " - Oi, parla; per lo lièch, siás bona ! "

Lo filh dau rei, coma se'ntornava a son castèl, atrobèt la pantofleta e volguèt assaupre de quau èra. Alòr que, lo dimenge après, se tenguèt a la pòrta de la glèisa, e diguèt qu'ensajariá aquesta pantofla a totas las filhas dau país, d'aquí tant qu'agesse trapat la que i anariá. L 'ensagèt ben en de fòrça, mès anèt pas a persona qu'a Cendroseta. Alòrs seguèt ela qu'esposèt e que faguèt reina.

Lo gal cantèt

E la sorneta finiguèt.

El Castell de Puivert

2008-02-05T03:36:00.000-08:00

Puivert és un castell força diferent de la resta. Tots els altres, qui més qui menys, estan encimbellats sobre esperons, sobre autèntics nius d’àguiles, amb l’interrogant constant sobre la manera com es van arribar a bastir parets i voltes, com pujaren les grans pedres.

Puivert està edificat sobre un petit pujol amb pendents molt suaus. Tot el castell està bastant ben conservat, tot i els segles d’abandonament que ha hagut de patir fins que el romanticisme primer i el despertar cultural després, han fet que almenys s’hagi aturat el procés de descomposició.

S’entra per la façana oriental, amb dues torres als angles i una torre quadrada; serveix també de porta per accedir al pati, on podem contemplar les muralles i el seu cinturó de ronda. Al fons de tot, la gran torre quadrada, de quinze metres d’amplada i trenta d’alçada, imposant.

Cal veure la sala amb voltes ogivals.Seguint la mateixa carretera D-117 a uns 18 km passat el poble de Quillan trobarem l'indicació per pujar el darrer castell de la nostra ruta.

Història del castell

El castrum primitiu
La construcció dataria del segle XIII, però les primeres mencions de l'edifici es remunten a l'any 1170. Pertany llavors a la família de Congost i és el moment de la croada albigesa. Aquests senyors practicaven el catarisme i eren titllats d'heretges. Així, el novembre de 1210, el castell experimenta un setge d'alguns dies per part de l'exèrcit de Thomas Pons de Bruyère, tinent de Simó de Montfort. En predre, Puivert es fa una possessió dels Barons del Nord. El 1279, un esfondrament de la presa natural que agafa les aigües del llac al peu de l'indret provoca la destrucció d'una part de la ciutat de Mirapeis, situada a 30 quilòmetres al Nord, en l'Arièja.

El castell actual
A començaments del segle XIV, Thomas de Bruc, nét de Pons i la seva dona, Isabel de Melun, fan reconstruir el nou castell, a l'est del Castell Vell del qual els vestigis encara són visibles. L'escut d'armes d'Isabel de Melun, filla d'un gran camarlenc de França, va ser sempre instal·lat tanmateix a l'antic edifici. La reposició en forma de l'edifici li ha donat el caràcter simbòlic i pictòric que es pot observar.
La seva classificació com a Monument Històric data de 1907. El castell és privat i ha servit per a nombrosos rodatges (La Novena porta, El Poble migratori...) gràcies a la seva torre de l'homenatge molt ben conservada.

L'habitació dels músics
Al quart pis de la torrassa es troba la sala dels músics. Porta aquest nom ja que 8 escultures molt fines de músics amb els seus instruments s'hi representen. En efecte, sembla ser que la ciutat de Puivert acollí al segle XII una cèlebre trobada de trobadors. Els instruments visibles a la sala són la gaita, la flauta, el tamborí, el rabec, el llaüt, la guiterna, l'orgue portàtil, el salterió i la viela en arquet.Per ensenyar la tradició musical de l'època, la ciutat ha obert el Museu de Quercorb.

Montsegur: el castell, el Mite

2008-02-03T03:20:00.000-08:00

COM ARRIBAR AL CASTELL DE MONTSEGUR?

Des de Carcassona fins a Montsegur, tot agafant la D-118 i vorejant l'Aude arribarem a Quillan, on després de desviar-nos per la D-117, ens trobarem al cap d'una estona, amb el més festiu dels castells, el de Puivert. Situat al peu de la carretera, la fortalesa era el lloc de reunió de trobadors i joglars.

Seguint els indicadors, no pararem fins a arribar al poble de Montsegur, amb les cases totes arrenglerades i les seus carrers estrets, situat al peu del Castell podem visitar el seu Museu Arqueològic, que ens permetrà apreciar la vida quotidiana dels Càtars.

La ruta culmina al lloc més emblemàtic i mític: el castell de Montsegur, encimbellat dalt d'una roca anomenada "pog" a 1207 metres d'alçada. Un camí bastant dur permet arribar fins a la punta del turó, on es troben les restes del castell.

On se'ns recorda que el dia 16 de març de 1244 varen morir cremats 255 "perfectes", per no adjurar de les seves creences. La nit abans de la rendició i del lliurament del castell, 4 càtars van escapar del setge amb el tresor espiritual i material càtar, que alguns identifiquen amb el Sant Grial, per això s’ha considerat Montsegur com un mite.
Un cop dalt, explorar el castell té possibilitats infinites, tots els racons, tots els espai, donar-hi la volta, entrar per tots els racons que veiem. Al vessant sud del castell (vist des de l'entrada per on s'arriba) hi trobem les ruïnes d'un poble càtar, curiòs perquè també està just al cim.

Descobrir sense pressa seria una de les millors consignes, ja que hem pujat, cal disfrutar-lo.

Des de dalt, podem gaudir d'una panoràmica extraordinària, que ens permet dominar en un dia, el País d'Olmes.

Jaume Fàbrega: "al sud de França encara s'hi continua cuinant en occità"

2008-01-30T12:00:00.000-08:00

El gastrònom Jaume Fàbrega, en la tercera conferència organitzada pel Museu d'Història de Catalunya i l'Arxiu (maig 03) , va remarcar que Occitània encara existeix en el terreny culinari, però que està patint un procés de substitució imparable per part de la cuina francesa. Les formes culinàries del nord estan fent retrocedir les tradicions de sempre, com passa amb la substitució de l'oli d'oliva per la mantega, o el fet que "menjar faves, a Occitània, és tant 'horrible' com parlar patois" .

Aquesta situació de substitució culinària ve propiciada, segons el gastrònom, tant per la voluntat francesa d'anorrear qualsevol indici de la tradició occitana com per una motivació econòmica: els nous productes es fan al nord i és el nord el que s'enriqueix, en detriment de l'economia occitana.

D'altra banda, Fàbrega també va puntualitzar que els cuiners més famosos de la cuina francesa han sigut occitans, com també passa amb els plats i els productes, com seria el cas del cassolet, els vins de Bordèu o el formatge Rocafort.

Recomanem: La cuina del país dels càtars de Jaume Fàbrega.

Sobre els càtars s'ha escrit molt però potser sobre la cuina càtara no tenim molts llibres editats. En aquest llibre no ens parla nomès de cuina, sinó també sobre el catarisme, el país —Occitània—, la seva història i la seva cultura.
Podrem gaudir de la cuina dels països occitans —del Llenguadoc a Provença, d’Alvèrnia al Llemosí, de la Vall d’Aran a Gascunya. Els ingredients d'aquestes receptes son senzills encara que també s'hi barrejen d'altres més exquisits com les tòfones al foie gras, de la sal de la Camarga a les ostres d’Arcachon, dels vins de Bordeus a l’armanyac. Aquí també ens expliquen com fer la bollabessa, l’aïoli, el cassoulet, el foie gras, la ratatouille o el deliciós clafoutis.

Castell de Puillorenç

2008-01-24T03:45:00.000-08:00

El Castell de Puillorenç es un castell d'Occitània, al departament del Aude (França), a la cimera del Mont Ardu a 697 m., del que es poden veure encara unes restes bastant ben conservades. Al costat del poble de Puillorenç, i prop del poble de La Pradella en el terme de La Pradella-Puillorenç, va ser durant quatre segles la fortalesa més meridional de França. Castell pedagògic per excelència, Puillorenç representa la plaça defensiva més complerta.

Història

El nom apareix per primera vegada el 958 en una carta on Lotari I de França concedeix al monestir de Sant Miquel de Cuixà el territori prebostal de Puillorenç a la vall de Santa Creu. El document menciona també la presència d'una església de Sant Llorenç servint de refugi fortificat i elevat d'època carolíngia.

El primitiu castell, dit de Sant Lluc, fou bastit entre 958 i 986 dins d'una gran propietat cedida al monestir de Cuixà pel comte Sunifred II de Cerdanya i Besalú, i fou ampliat amb la gran muralla encara subsistent als segles XI i XII, fou fortificat de nou i reparat al llarg del XIII.

El castell pertanyé als senyors de Perapertusa i el primer conegut és Pere Català, vassall de Pere de Perapertusa el 1217. El 1229 pertanyia a Guillem de Perapertusa i el 1242 a Roger Català, fill de Guillem.

Llegendes

Una llegenda conta que la Senyora Blanca, la neboda petita de Felip el Bell, ve durant les nits pàl·lides a passejar les seves vaporoses veles sobre el camí de ronda de les muralles desmantellades.

Càtars

El 1241 s'hi va allotjar Pere Paraire, diaca càtar de la Fenolleda. També s'hi refugiaren alguns perfectes el 1245 i 1246. Simó de Montfort mai s'apoderà del castell.

Domini francès

Cap el 1250 ja estava en mans del rei Lluís IX de França i el 1255 el senescal de Carcassona va rebre l'ordre de Sant Lluís de fortificar-lo. El 1258 el tractat de Corbeil va assegurar el castell a França i el 1259 s'hi va establir una guarnició sota les ordres del senyor de la fortalesa Odó de Monteuil. El 1263 i cap el 1280 s'hi van fer obres.

Després del tractat dels Pirineus (1659), el castell, com els altres quatre fills de Carcassona, va perdre importància estratègica al deixar de ser fronterer i va acollir a una guarnició de veterans fins a la revolució durant la qual és abandonat definitivament.

Arquitectura

A l'exterior, és envoltat per un alt mur emmerletat amb torres semicirculars als angles. Una gran torre quadrada del segle X s'aixeca a l'angle nord-oest.

A l'interior, a la dreta del pati son visibles les torres i l'antiga cisterna. Una rampa porta a una terrassa d'accés a l'edifici principal on es troben dues torres circulars i una de quadrada, la més elevada, coneguda com Torre del Homenatge. La torre circular situada a l'oest es coneix com Torre de la Dama Blanca perquè s'hi va allotjar Blanca de Bourdon, neboda de Felip IV el Bell, en una parada durant un viatge. Esta força ben conservada amb voltes de creueria que descansen sobre unes cartel·les prismàtiques i un arc cruciforme; un conducte vertical permet la comunicació per so entre les diverses altures de la torre. Entre ambdues torres hi ha una cisterna que recull aigua de pluja i a dalt tres conductes situats a la cortina de la muralla amb un dels matacans disposant de letrina.

castell de Queribús

2008-01-22T14:18:00.000-08:00

El castell de Querbús, Quéribus en francès, és un castell càtar situat sobre el municipi de Cucunhan (Llenguadoc), al límit amb el de Maurí (Fenolleda), situat a 628 m alt, dominant per llevant el grau de Maurí, al departament de l'Aude.

Els origens

A l'època Carolíngia, Cucunhan formava part del Perapertusès, que era una subdivisió del comtat de Rasès, i també pertanyia als comtes de Carcassona. El 980, després de la guerra de Rasès, una gran part del Perapertusès formava part del comtat de Cerdanya-Besalú.

El nom del castell significa roca dels boixos i es menciona per primer cop el 1020, en el testament de Bernard Tallaferro. En aquesta data, el castrum forma part del Vescomtat de Fenollet. El 1111, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III hereta del comtat de Besalú i per tant els drets feudals sobre el vescomtat de Fenolleda i Querbús. Ramir II d'Aragó, el va adquirir per matrimoni l'any 1137. El 1162 quan es forma la corona d'Aragó, Querbús és una de les principals fortaleses barceloneses al nord de les Pirineus. Tanmateix amb l'annexió a la corona del comtat de Rosselló el 1172, el paper de Querbús disminueix. Al final del segle XII, el Vescomtat de Fenollet és infeudada pel rei Pere II d'Aragó al vescomte de Narbona.

El castell i les croades

En el moment de la croada albigesa endegada el 1209, el castell era propietat del cavaller Chabert de Barbaira, heretge notori i feréstec oposant als creuats. Esdevé un refugi per als religiosos càtars : Benet de Tèrme, diaca i després bisbe càtar del Rasès hi resideix el 1230 i potser fins a la seva mort abans de 1233. És un dels últims castells càtars amb el Castell de Puillorenç en acollir responsables de l'església càtar després de la caiguda de Montsegur. El vescomtat de Fenolleda és d'altra banda encara sota la protecció del senyor del Rosselló, Nunó Sanç, que actua com a intermediari de cara al rei de França. A la mort de Nunó el 1241 el seu cosí el rei Jaume el Conqueridor hereta el Rosselló i abandona la seva política de protecció dels Fenolledes. El rei Lluís IX ordena al senescal de Carcassona, Pierre d'Auteuil, d'apoderar-se del castell. La conducció de les operacions és confiada a Oliver de Tèrme, que coneix els llocs i el seu defensor. Després d'un setge prou curt, Chabert de Barbaira va a Oliver i intercanvia la seva llibertat per la rendició del castell, el maig de 1255. El castell esdevé aleshores una fortalesa reial proveït d'una guarnició.

Amb la caiguda de Querbús, es donava per finalitzada la Croada. Oficialment també es considerava que s'havia acabat el catarisme: hi ha un gran interès a proclamar que el darrer castell càtar havia estat conquerit i que el darrer bastió càtar s'havia lliurat als francesos. Per desgràcia, cent anys després de la caiguda de Querbús, encara s'estaven jutjant càtars als tribunals de la Inquisició. La importància real de la capitulació de Querbús rau en el fet que es tracta del darrer castell o fortalesa que quedava en mans occitanes, i per tant acabava l'obra d'ocupació francesa al Llenguadoc. Querbús és un punt final militar i també polític.

Fortalesa francesa

El 1258, el tractat de Corbeil fixa la frontera entre França i Aragó al sud de les Corberes, prop del castell. Es fa llavors una plaça forta important pel dispositiu defensiu francès amb comandament a Carcassona. És un dels «cinc fills de Carcassona» : Querbús, Aguilar, Perapertusa, Puillorenç i Termes.

El castell és confiat a un castellà designat pel senescal de Carcassona. El primer és Nicolàs de Navarra designat el 1259. Després durant els segles XIII i XIV, els reis de França reconstrueixen i reforcen l'estructura defensiva del castell. El 1473, la fortalesa és assetjada i és presa per les tropes del rei d'Aragó. Finalment, el 1659, el castell perd el seu interès estratègic en el moment de la firma del Tractat dels Pirineus que fixa definitivament la frontera franco-espanyola. Tanmateix, s'hi manté una guarnició durant diversos decennis.

Durant la segona meitat del segle XVIII, capitans-governadors són designats pel rei per reemplaçar els castellans. Tenen la responsabilitat del castell, però sense residir-hi. El lloc es va degradant poc a poc i passa a ser refugi de nombrosos bandits.

Abandonat a la Revolució francesa, la fortalesa es continua deteriorant fins a la seva classificació de Monument històric el 1907.

La regió que l'envolta, sobretot el Grau de Maurí i el poble de Cucunhan, constitueix un indret protegit des del 1943.

La restauració

El 1951, els primers treballs de renovació permeten consolidar la torrassa i renovar el seu aspecte general. Durant els anys 70, es realitzen nombrosos petits treballs per consolidar certes parts del castell. Però és entre els anys 1998 i 2002 que s'empren la restauració completa del castell amb nombrosos esforços per condicionar el lloc i suavitzar l'accés al castell pel públic. Així, la teulada de la torrassa és condiciona com una gran terrassa per acollir els visitants.

Cuina occitana: caçolet

2008-01-18T04:36:00.000-08:00

CAÇOLET

Lo caçolet es una especialitat culinària de Lengadòc que conten principalement de mongetas e de carns.

Una legenda raconta que l'origina del caçolet remonta a la guèrra de Cent Ans: quand los angleses èran en Lengadòc, los pageses avián pas que qualques mongetas e un pauc de salsissa per manjar e aguèron l'idèa de getar aquela noiridura dins un plat de tèrra cuècha. Aquel plat s'apèla la caçòla.

Tres vilas, Castèlnòu d'Arri, Tolosa e Carcassona, se disputan l'origina del caçolet. Caduna de las vilas a una recèpta pròpria amb d'ingredients diferents.

Reproduïm un article d'allò més interessant sobre un dels plats més famosos de la cuina occitana, el cassolet, que el gastrònom Jaume Fàbrega va publicar a la revista El Temps del 4 al 10 de març del 2003, amb el permís explícit de l'autor:

Els occitans, igual que els catalans, són considerats tastamongetes, és a dir, que tenen en gran estima a aquest llegum vingut d'Amèrica (els espanyols, en canvi, prefreixen els cigrons). Als Països Catalans hi ha grans plats de mongetes estofades, dites així o amb noms diversos, com olla (País Valencià), tupí (comarques del nord), cassolada... Però, indubtablement, el rei de totes les mongetes guisades que es fan i es desfan (amb perdó de la favada asturiana o de la feijoada portuguesobrasilera) és el cassolet occità. Un mot, amb tota evidència, no francès (si ho fos seria petites casseroles, igual que la paella catalano-valenciana, que si fos espanyola es diria sartén).

El diccionari occità de Roger Barthe diu que cassola és un recipient de terrissa; cassolet, per tant, n'és un diminutiu. La cassola (nom alhora occità i català) que dóna nom al plat de terrissa i té forma de gibrell; abans es fabricaven per a Issel, i servia per cuinar aquest suculent estofat no pas directe al foc, sinó al forn. Per coure primer les mongetes es fa servir un topin (tupí) o una ola (olla) també de terrissa, que tradicionalment es penjava als clemàstecs del foc a terra. D'aquest plat, segons la zona, se'n diu cassolet de mongetas, mongetada (Arieja, Bigorra), etc. Estem parlant del Llenguadoc i, concretament, de tres ciutats que es disputen la capitalitat del plat: Castèl Nou d'Arri (Castelnaudary, en francès), Carcassona i Tolosa, la capital del Llenguadoc. El cassolet gaudeix en l'actualitat d'un elevadíssim prestigi, i constitueix la màxima expressió de la cuina occitana: però en el seu origen era considerat un plat bast, propi de traginers i pagesos. Tot canvia.

- Jaume Fàbrega; El Temps

Montsegur i el catarisme

2007-12-28T02:28:00.000-08:00

El puig de Montsegur probablement va estar habitat des de molt abans de l'arribada dels càtars. Però no és fortificat fins el 1204 per Ramon de Perella, senyor del lloc.

Després de la derrota de Muret el 1213, el bisbe càtar de Tolosa Gilabert de Castres, es refugia al castell, que es converteix en un lloc de refugi de les "bones persones". El 1241, a petició del rei de França, Lluís IX, el comte Ramon VII de Tolosa, emprèn el setge del castell que, probablement sense combat, finalitza en fracàs.

Essent propietat d'Esclarmunda de Foix, s'hi refugiaren alguns càtars que participaren el 1242 en la matança dels inquisidors a Avinyonet, encapçalats per Pere Roger de Mirepeis.

Al maig de 1243, el senescal de Carcassona, Hugues del Arcis, emprèn el definitiu setge del castell. Després de 10 mesos, i com a conseqüència de la traïció de muntanyesos de la regió, Ramon de Perella i Pere Roger de Mirepeis comencen la negociació que durà a la rendició del lloc. Els vencedors donen quinze dies de termini als vençuts per abandonar el castell. Podran optar entre l'abjuració de la seva fe i la foguera. Una pira gegantina consumí els cossos d'uns dos-cents màrtirs del pur amor crestian i de la defensa de la llibertat de la pàtria al Prat dels Cremats, sacrifici actualment commemorat per un monument als peus de la muntanya.

La llegenda assegura que els quinze dies de treva van permetre posar en lloc segur el famós tresor dels càtars, així com finalitzar la formació espiritual de les persones reunides dins les parets del castell. Les persones nobles, els soldats i els mercenaris de la guarnició van ser alliberats i requerits per la Inquisició, conforme als acords presos en el moment de la capitulació.

El castell passa a propietat de Guy de Lévis, antic company de Simó de Montfort, qui edifica una nova ciutadella de la que provenen les restes actuals.

CASTELL DE MONTSEGUR - part I

2007-12-26T04:44:00.000-08:00

El Castell de Montsegur està situat al País de Foix (Occitània), actual departament francès de l'Arièja, al sud-oest de Carcassona (Occitània, França), en un turó de 1207 m d'alçada.
Les restes actuals són del castell de Montsegur aixecat al segle XIII per Guy de Lévis, després de la derrota dels càtars.

Montsegur és un castell ple de misteris des de que es convertí en fortalesa-santuari del catarisme.

Nombroses històries en el decurs dels segles el relacionen amb el tresor dels càtars, misteris espirituals, cultes solars... El que sí sembla estar comprovat és que el va construir l'Església càtara i va servir de refugi per als perseguits, i que es convertí en el darrer refugi dels càtars fins el 1244, any en què les forces armades del papa i la monarquia francesa van atacar el castell. Els seus enemics l'anomenaven la Sinagoga de Satanàs o el Vaticà de l'Heretgia.

El castell és visible des de lluny; la ciutadella domina tota la vall i és de difícil accés, fet que facilita la seva defensa. Només s'hi pot accedir a través d'un camí difícil, sinuós i estret, travessant boscos ombrívols.

La torre de l'homenatge, encara presenta la seva cisterna i la seva sala baixa, així com un arc fet servir com a últim instrument de defensa de la torre en cas de ser atacat el castell.

Actualment no existeix cap comunicació entre el castell i la torre de l'homenatge. En el moment del solstici d'estiu, quatre arcs deixen passar els primers raigs del sol, travessant de banda a banda la torre de l'homenatge.

La calandreta - escoles per a tothom

2007-12-18T06:28:00.000-08:00

La Calandreta

És el nom que reben les escoles associatives (la primera es va crear a Pau, Bearn el 1979) dedicades a recuperar la llengua occitana. Aquest nom calandreta o calandra designa un ocell (calàndria) i també un aprenent, i s'ha pres com a símbol per a representar el nou adveniment de la cultura occitana.
La xarxa d'escoles ocupa gran part del país i se'n poden trobar a ciutats importants com ara Marsella, Tolosa o Llemotges. Actualment en són 39, dues de les quals són de secundària, i compten amb vora 2.000 alumnes, anomenats calandrons.
Aquestes escoles proposen un sistema educatiu públic i laic, amb el valor afegit que suposa l'ensenyament bilingüe. No formen part de l'Educació Nacional, el servei públic d'educació francès, però volen participar de la missió pública de l'educació i han obtingut un contracte d'associació amb el ministeri francès d'educació. A més les calandretes demanen també la implicació dels pares en el procés educatiu i permeten als infants encarar un futur on es troben amb les arrels del seu poble.
La funció de les escoles també és la d'una associació cultural que s'encarrega d'organitzar activitats i aplecs culturals. Actualment també s'ha posat en marxa una televisió a través d'internet.
La Calandreta forma, junt amb les escoles Diwan, la Bressola, les Seaska i les escoles ABCM, una confederació d'escoles bilingües a l'estat francès que són testimoni de la riquesa cultural d'un estat que es nega a reconèixer-la.
La xarxa Calandreta posseeix a més dos col·legis: Leon Còrdas (a Grabèls, País de Montpeller, creat el 1997) i el Collègi de Gasconha (a Pau, creat el 2005).

La Calandreta i la transmissió de la llengua

Les escoles Calandreta es mouen en un terreny molt mudadís i incert. Les definicions de les escoles sovint es fonamenten en certa ambigüitat. En teoria, són escoles d'immersió en occità, a la pràctica tanmateix moltes escoles es descriuen com a escoles bilingües. En molts àmbits és més important el mètode Freinet que no la transmissió de la llengua. El professorat o l'equip d'animació sovint no domina prou bé la llengua (quan arriben a conèixer-la). En algunes localitats, a més, la tria de l'escola per part dels pares molt poques vegades respon a un interès per la llengua occitana; fins i tot es pot arribar a la situació que hi hagi pares i mares d'alumnes molt refractaris a l'ús de l'occità. Així l'èxit de transmissió i de canvi d'imatge de la llengua per ara és molt modest i gairebé negligible excepte potser a Gascunya.

Banda sonora per la Ruta

2007-10-09T03:49:00.000-07:00

Iron Maiden - Montsegur

Aviat us posarem la lletra i la seva traducció al català. En la cançó es parla del castell de Montsegur i de la massacre dels inquisidors enfront dels càtars que defensaven el castell.

CASTELL DE PÈIRA-PERTUSA

2007-09-27T03:46:00.000-07:00

Comencem la ruta per alguns dels diversos castells que hi ha, aquest és el castell de Pèira- Pertusa; una mica d'història....

Es remonta a l’any 1070 la primera menció del castell quan el Pérapertusès estava dins la influència dels comtes catalans de Besalú. Passant després a domini dels comtes de Barcelona (1111), el castell es torna feu del vescomptat de Narbonne.

Al 1224, durant la croada contra els Albaginesos s’excomulga Guillem de Peyrepertuse per negar-se a sometre’s; però després del fracàs de Carcassonne, el castell passa a mans franceses el novembre de 1240.

L’any 1258 i amb el tractat de Corbeil, Peyrepertuse és una de les fortificacions de la reialesa francesa més avançades dins la frontera amb el regne d’Aragó. Durant la guerra entre Felip l’Intrepid i els Catalans, passa a ser la residencia forçada dels nobles de Perpinyà.

Al 1355 torna a ser un lloc defensiu i entre el 1367 i el 1368 Carles V, rei de França, permet a Enric Transtamare, pretendent al tron de Castella, refugiar-s’hi desprès de la derrota de Navarette.

L’any 1659 queda desclassificat com a punt fronterer per el tractat dels Pirineus, el castell ja no te importància estratègica.

Finalment és abandonat a principis de la Revolució i és vengut com a Bens Nacionals l’any 1820.

i properament, més informació.... com arribar, què es pot veure......

La creu de Tolosa - La bandera occitàna

2007-09-06T07:36:00.001-07:00

Creiem que és interessant donar a coneixer també altres coses realacionades amb Occitània, per això fent us de la vikipèdia en català us donem a coneixer la bandera d'aquesta nació:

creu dels comtes de Tolosa i també creu occitana; en occità crotz de Tolosa, crotz occitana) és avui el símbol identitari dels occitans i d'Occitània. Sovint es pot confondre popularment amb una creu càtara tot i que no se sap ben bé si va existir una creu càtara.

Història

L'origen de la creu és bastant misteriós. Són nombroses les hipòtesis respecte a la seva possible arribada a Tolosa. Alguns historiadors pensen que és d'origen bizantí i que provindria de Constantinoble mitjançant les croades mentre que d'altres opinen que és d'origen copte i que hauria estat importada de Provença. La primera atestació de la creu dels Comtes de Tolosa data del regne del comte Ramon V de Tolosa cap al 1165 (descripció del segell del Comtat).

La creu anà estenent-se més enllà del comtat de Tolosa de manera gradual (va ser el símbol dels Estats del Llenguadoc) i esdevingué a partir dels anys seixanta i setanta (amb el militantisme occità del Larzac) el símbol del Llenguadoc. Més endavant, a partir dels anys 80-90 s'ha anat propagant a tot el conjunt del territori de llengua occitana (incloses les perifèries exteriors a l'estat francesa com a la Val d'Aran o a les Valls Occitanes del Piemont), identificant-se així de manera general, a Occitània i també a l'exterior, a l'identitat occitana. Malgrat que la llengua occitana vagi patint una davallada cada dia més acusada, la creu occitana en canvi va progressant a tots els àmbits, i amb un ritme més intens que el nom occità.

Viatgem pel país dels càtars?

2007-09-02T08:36:00.000-07:00

Occitània, el país dels càtars, és una terra plena de records del passat.
Castells, viles medievals, esglesies... recorden el temps en que els bons homes l'habitaven

Volem fer d'aquest bloc una eina interessant per tothom que vulgui coneixer l'herència dels càtars. Esperem que us agradi que un animeu a aportar tot allò que cregueu que pot ser d'interès

Us deixem amb una de les fotos que vam fer durant el nostre viatge, és del castell de Lagarda (Lagarde, en francès), un castell semi derruit, del qual ja us explicarem la història ben aviat.